Les dècades de 1920 i 1930 són molt complexes vistes des de qualsevol punt de vista (social, artístic, polític, econòmic, etc). El surrealisme va néixer en una època difícil doncs, ja que just en aquell moment s’acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial i es va instituir la Societat de Nacions, que va néixer amb la fi d’evitar que un conflicte semblant tornés a ocórrer. Paral•lelament l’imperi Rus va passar a ser la URSS, que amb la ideologia marxista de Lenin es va convertir en la primera nació del món governada pel proletariat.
La societat europea d’aquella època presentava un particular estat psicològic general. Per una banda es sentia por i molt temor a la possibilitat de que es tornés a provocar un altre conflicte bèl•lic com el de la Primera Guerra Mundial. Encara que es va crear l’esmentada Societat de Nacions era sabut que era quelcom poc estable i que davant del mínim conflicte perillaria la seva continuïtat. Per altra banda hi havia una sensació de despreocupació d’un grup de la societat que pensaven que era impossible que res pitjor pogués passar. Aquestes persones van començar a viure com si la filosofia del Carpe Diem hagués tornat de nou. Hem de tenir clar que el surrealisme va néixer en una societat marcada per la postguerra.
André Bretón opinava que la situació històrica de postguerra exigia de l’art un nou esforç d’indagació per comprendre l’home en la seva totalitat, i per expressar les necessitats que sentia la societat del moment. Alhora el surrealisme va suposar molt més que una actitud político-social. Va significar una rebel•lió contra l’esperit de la societat occidental. Els surrealistes atacaven la societat dels burgesos i afirmaven que la societat burgesa era una societat en crisis.
El surrealisme en la societat era vist com una revolució i una de les aportacions més significatives que han dut a terme els surrealistes ha estat el seu estil de vida. El surrealisme rebutja tot allò imposat en la societat en la que es trobaven en aquell moment: pàtria, nació, burgesos, poder, etc. Tot i així, el que va sorgir finalment va ser una estètica surrealista basada en una bellesa violenta i salvatge.
La mujer tambaleante de Max Ernst (1923)
Com diu Juan-Ramon Masoliver, especialista en la matèria, el surrealisme va més enllà d’ésser un moviment artístic. “El surrealisme proposa la lluita com l’estat natural de l’home, la guerra oberta a qualsevol organització estatal, a la policia especialment, a la desqualificació del treball, creació essencialment burgesa, postfeudal i de les llibertats de l’home que l’han acceptat...La persecució de la idea religiosa...”. El grup surrealista és un clos. Els diferents grups literaris tenen relacions entre ells; les escoles artístiques són companyes d’un mateix gremi; els artistes són admirats i reben homenatges. Els surrealistes són foragitats de tot arreu, són la gent més cordialment odiats i menyspreats. Ésser surrealista suposa no tenir amics, suposa no poder viure on es vol, ésser qualificat d’indesitjable i per tant expulsat d’un país o esser empresonat o tancat al manicomi. Comporta ésser motejat, públicament, de flic, faux, frère, lion châtre, hipòcrita, escolanot, jobard sinistre, pelotard, greffier, que tot això i molt més va ser dit a André Bretón.
Salvador Dalí
Avui dia continuem trobant restes de la influència del surrealisme. Les arts actuals utilitzen molt aquest mètode de comunicació directe amb l’inconscient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada