La literatura del surrealisme

En el terreny literari, el surrealisme va suposar una gran revolució en el llenguatge i l’aportació de noves tècniques de composició. La literatura surrealista és una continuació del moviment dadaista que reflectia la protesta nihilista contra tots els aspectes del món occidental i emfatitzava el paper de l’inconscient en la capacitat creadora, però l’utilitzava d’una manera més ordenada i seria que en el dadaisme.

Exemple: fragment extret de "La Révolution Surréaliste":

"El mundo físico todavía está allí. Es el parapeto del yo el que mira y sobre el cual ha quedado un pez color ocre rojizo, un pez hecho de aire seco, de una coagulación de agua que refluye.

Pero algo sucedió de golpe.

Nació una aborrecencia quebradiza, con reflejos de frentes, gastados, y algo como un ombligo perfecto, pero vago y que tenía color de sangre aguada y por delante era una granada que derramaba también sangre mezclada con agua, que derramaba sangre cuyas líneas colgaban; y en esas líneas, círculos de senos trazados en la sangre del cerebro."

El surrealisme no seguia amb la tradició cultural de temàtica, mètrica, etc., per tant, va adoptar l’expressió poètica denominada versicle: un vers d’extensió indefinida sense rima que se sustenta solament per la cohesió interna del seu ritme.

La literatura surrealista: André Bretón

André Breton, Louis Aragon i Ph. Soupault, animats per l’esperit de provocació que significava el Surrealisme, van fundar a París la revista Littérature (1919). A la mateixa vegada, als EUA es manifestaven actituds similars promogudes per Man Ray, Marcel Duchamp i Francis Picabia, i a Alemanya per Max Ernst i Hugo Ball.

A continuació, extraiem un exemple d’un text surrealista d’André Bretón:

"La breve escalada
Pasa una nubearrodillada
Ante las palabras que son la luna
(Los cuernos de la giraventana)
He perdido un cafelino
...No nada de crecimientos del monte
Lo que era espacetoria
Se hace moscandado
Para la acción enteramente nueva
He aquí el vidriero sobre el postigo
En la lengua totémica Mattatucantárida
Mattalismanzanillo."

Segona fase literària: investigació de l’inconscient.

Aquesta fase fou portada a terme per Bretón, Aragon, Paul Éluard, Soupault, Robert Desnos, Max Ernst, etc. La primera obra literària surrealista fou “Los campos magnéticos” (1921) escrita per Bretón i Soupault.
Bretón va redactar la primera definició del moviment amb els seus propòsits al seu Manifest del Surrealisme (1924). Entre els percussors trobem a Freud, Edward Young, Matthew Lewis, entre d’altres. Al mateix any es va fundar la Bureau de recherches surréalistes i la revista La Révolution Surréaliste que va substituir a Littérature del qual Bretón es va convertir en l’òrgan d’expressió comú.

Final del Surrealisme de Bretón.

Al 1930 Bretón va publicar el seu Segon Manifest del Surrealisme, al qual expulsava a Joseph Delteil, Antonin Artaud, Philippe Soupault, Robert Desnos, André Masson, entre d’altres. El mateix any apareixia la revista Le Surréalisme au Service de la Révolution, que substituïa a l’anterior, La Révolution Surréaliste.
A finals de 1933, Bretón, Éluard i Crevel foren expulsats del partit. Cap als anys 30 es van afegir al moviment: Salvador Dalí, Luis Buñuel, Yves Tanguy, René Char i Georges Sadoul.

Durant els anys previs a la II Guerra Mundial, marcats per la militància activa de Bretón i els anys d’exili novayorquí de la majoria dels seus membres i durant la ocupació alemanya de França, el moviment va seguir mantenint certa cohesió i vitalitat, però a partir de 1946 quan Bretón va tornar a París, el Surrealisme ja formava part de la història.

Temàtica de la literatura surrealista

La producció surrealista es va caracteritzar per una vocació lliberal i sense límits i per l’exaltació dels processos onírics, de l’humor corrosiu i de la passió eròtica, concebuts com a armes de lluita contra la tradició cultural burgesa. Les idees del grup es van expressar mitjançant tècniques literàries com “l’escriptura automàtica” i la provocació pictòrica. Es buscaven les fonts en la repressió psicològica , (somnis, sexualitat), i social, amb això la lírica es va rehumanitzar després que el sismes intel•lectualitzats de les vanguardies la deshumanitzaran, a excepció de l’expressionisme.

Per aquest motiu van utilitzar la transcripció dels somnis, l’escriptura automàtica, i van crear nous procediments metafòrics com la imatge visionaria. El llenguatge també es va renovar des del punt de vista lèxic donant lloc a nous camps semàntics i la retòrica es va nodrir amb nous procediments expressius.